Aquesta web utiliza cookies, podeu veure la nostra  política de cookies . Si continueu navegant l'esteu acceptant.   
Política de cookies

Qui son els savis Piteus

Els tres savis prudents de Piteus -en Llorenç dels Piteus, en Serni de les Planelles i en Lleïr dels Calots- protagonitzen la festa major de Sant Llorenç de Morunys.
La llegenda dels tres savis, narrada magistralment per mossèn Cinto Verdaguer, reviu cada any la vigília de Sant Llorenç, quan la colla gegantera escenifica la rondalla a la plaça major.
El nom popular de la vila és Sant Llorenç dels Piteus, motiu pel qual els seus habitants es coneixen com a piteus.
Segons la llegenda de Jacint Verdaguer, els tres savis es dirigien cap a la fira de Manresa per comprar-hi una euga, però, quan van fer nit a un hostal situat a mig camí, els hostalers els van ensarronar i els van vendre una carabassa fent-los creure que era un ou d'euga.
La vila va voler donar nova vida al conte i, el 8 de juliol de 1990, de la mà de Manel Casserres, van néixer les tres figures que representen els tres savis.

 

Los savis prudents dels Piteus

Una vegada en un hostal dels que hi havia en lo camí de Berga cap a Manresa, se presentaren tres homes de la muntanya demanant acolliment per la nit que els venia damunt. Donaren dos trucs a la porta i digueren, com de costum, al posador:

-Nos donareu posada per la nit?
-Prou. Mes, qui sou vosaltres i a on aneu?
-Anem a la fira de Manresa i som los savis prudents dels Piteus -respongué el més vell.

Aquest títol de "Savis prudents dels Piteus" féu riure a la mestressa, que el sentí des de la cuina; i mentre els donaven sopar, estudià amb son marit, que era de bon humor com ella, com podrien provar llur saviesa.

Quan hagueren sopat, los acompanyaren a una cambra que era a dalt, lluny de la fressa de la casa, i no hi havia altra finestra que una que taparen amb un armari portàtil.

Los tres savis se n'anaren al llit, i, com no sentiren fressa, trigaren molt a desvetllar-se.

Quan, cansats de dormir i fent-los mal los ossos de jaure, obriren los ulls, se llevaren, i el més savi dels tres se llevà per obrir la finestra. No podent-se guiar per cap raig de claror, a les palpentes anà cercant a dreta i a esquerra, fins que ensopegà la porta de l'armari.
L'obrí, mirà a dalt i a baix, i, no veient mica de claror enlloc, exclamà:

-És fosc com una gola de llop.

I se'n tornà al llit.

Dormiren unes quantes hores, i, no podent ja dormir més, s'alçà el savi segon, obrí l'armari i sentint-hi olor de formatge com que n'hi havia hagut, exclamà:

-Quina olor de formatge que fa el món!

I se'n tornà al llit.

Al cap d'una estona, se llevà, cansat de rodolar pel llit, lo savi tercer; mirà per totes bandes, i, no veient a llevant ni a ponent rastre de claror, exclamà:

-La nit és encara negra com un pecat, i el món put a formatge.

Los de l'hostal, que s'ho escoltaven des de darrera la porta, se n'hagueren d'anar a baix per no esclafir la rialla.

Cap a la fi, l'hostaler, compadit dels tres savis, entrà a la cambra, los demanà si havien dormit bé, apartà l'armari que tapava la finestra, l'obrí, i els tres savis vegeren, estranyats, que ja era dia.

Com la gana els tenia corsecats, demanaren esmorzar, i mentres esmorzaven, un d'ells digué als altres:

-Cuitem, que hem d'anar a la fira.
-Però, a quina fira? -digué l'hostaler, ficant-se a la conversa.
-A la de Manresa.
-Veieu aquesta gent que arriba? Són firaires que en tornen -respongué l'hostaler.

Allavores los tres savis s'adonaren que havien dormit vint-i-quatre hores, i en lloc de continuar lo camí cap a Manresa, se giraren en rodó cap a les terres de Sant Llorenç dels Piteus.

D'això ja fa molt temps. A Sant Llorenç no havia arribat encara la carabassa. Veint-ne unes quantes arraconades a l'entrada de l'hostal, preguntaren a l'hostaler què era allò.

Ell los respongué que eren ous d'euga.

-Nosaltres cabalment anàvem a Manresa a comprar una euga. Si ens volguésseu vendre un
d'aquests ous, pla que us ne sentiríem grat.

-A la veritat -respongué sorneguerament l'hostaler-, los volíem tots per nosaltres; mes, si tant
lo voleu i el pagueu bé, porteu-vos-en un.

Esquitxant unes quantes lliures que duien per comprar una euga a la fira, compraren la carabassa més grossa de l'hostal i se l'endugueren camí amunt cap a Sant Llorenç dels Piteus.

Tot caminant, enraonaven l'un amb l'altre de la rebuda que els farien llurs compatricis al veure'ls arribar amb una cosa tan estranya i tan productora com l'ou d'una euga.

Aquest, mentres passaven, distrets, per un cim d'una carena, se'ls esmunyí d'entre mans i començà de rodolar rostos avall. Al segon o tercer capgirell que donà s'esberlà pel mig, i sos trossos, escampant-se en llur baixada, desvetllaren una llebreta que dormia sota una mata.

Al veure-la córrer, cregueren los dels Piteus que era l'euga petita que havia sortit de l'ou, i llur desconsol d'haver-la perduda fou més gran.

-Malaguanyada eugueta! -anaven dient tot acostant-se tristos a llur poble-. Si hagués arribada bé, l'any vinent no hauríem hagut d'anar a peu a la fira de Manresa.


Jacint Verdaguer (1845-1902)